Tòquio, estació de Ueno, de Yū Miri, i les desigualtats socials al Japó

Tòquio, estació de Ueno
Categoria:
Autor:
Editorial:
Traductor:
Número de pàgines: 144
En Kazu és mort. Nascut a Fukushima el 1933, el mateix any que l’emperador, la seva vida sempre ha estat lligada a la de la família imperial japonesa per un seguit de casualitats, a la vegada que fortament influïda pel decurs de la història contemporània del país. El seu periple vital, però, també ha estat marcat per l’adversitat, i ara és incapaç de trobar la pau, condemnat a rondar pel parc proper a l’estació de…

Tòquio, estació de Ueno ens parla d’un tema que potser no estem gaire acostumats a veure: les desigualtats socials al Japó. Ens presenta en Kazu, un sensesostre que viu al parc de Ueno, a Tòquio. Havia nascut a Fukushima, una zona poc desenvolupada, l’any 1933, el mateix any que l’emperador emèrit[1]L’emperador emèrit va abdicar el 2019 en favor del seu fill, l’actual emperador. El llibre, publicat el 2014, es refereix a l’actual emperador emèrit., el pare de l’emperador actual. En Kazu, a més, té una altra particularitat: és mort. El llibre ens permet seguir en Kazu pel parc mentre ens explica la seva història personal, marcada pels paral·lelismes amb la vida de l’emperador. Ens parla també de la seva vida a Fukushima. Els motius que el van empènyer a viatjar a Tòquio. La vida com a sensesostre. La seva mort.

Vista del parc de Ueno, a Tòquio. Per Tomi Mäkitalo. Via Wikimedia Commons.

En Kazu dona veu a tants altres treballadors d’àrees properes a Tòquio que ho van deixar tot per anar-hi a treballar durant el miracle econòmic japonès i la preparació dels Jocs Olímpics del 1964. L’àrea metropolitana, amb una activitat frenètica en la construcció de noves infraestructures, era una llaminadura pels habitants de les zones adjacents de Tòquio, força empobrides. Els homes joves s’hi desplaçaven a milers, buscant feines temporals, fent el màxim d’hores extres possibles per enviar els diners de nou a casa. Quan la bombolla econòmica va esclatar durant els anys 90, aquests treballadors van ser els primers a quedar apartats de la societat. De cop i volta, es van quedar sense feina en un país on l’estat del benestar és pràcticament inexistent, on són les empreses qui proveeixen pels treballadors. Quedar-se sense feina és una condemna. I d’aquí a trobar-se sense un sostre on dormir només hi ha un petit pas.

Llibres com Tòquio, estació de Ueno no són gaire habituals en el panorama literari japonès. Poques vegades veiem un llibre tan crític amb la societat nipona com aquest. Sí que les autores contemporànies, o com a mínim les que ens arriben traduïdes, es replantegen la relació societat-individu: Murata Sayaka amb La noia de la botiga 24 hores, o Yagi Emi amb Diario de un vacío busquen l’encaix de les dones solteres en una societat que s’espera que es casin, tinguin fills i deixin la feina. També Yoshimoto Banana, que planteja una família no normativa amb Kitchen

Yū Miri fa la crítica social des d’un altre punt de vista: el de les desigualtats econòmiques. El contrast entre la vida d’en Kazu i la de l’emperador és una constant en el llibre: tots dos van néixer el mateix any, els seus fills primogènits van néixer al mateix moment… I alhora, les seves vides no poden ser més diferents. Mentre que l’emperador va conèixer la seva futura dona en una pista de tenis (una anècdota ben coneguda al Japó, que anomenava el casament dels dos com “el casament de la pista de tenis”), en Kazu hi rep una mala notícia. Mentre que el príncep neix a palau, envoltat dels millors serveis, el fill d’en Kazu neix en una casa mig embargada. Aquest judici silenciós és el metrònom del llibre.

Tendes de sensesostres a Fukuoka semblants a les descrites a Tòquio, estació de Ueno. Per sean. Via Wikimedia Commons.

No és casual que Yū Miri doni veu a aquests sectors invisibles de la societat japonesa. Yū va néixer a Tsuchiura, a la prefectura d’Ibaraki (al nord de Tòquio) l’any 1968. És una zainichi (literalment, “algú que viu al país”), terme emprat per descriure les persones coreanes, o descendents d’aquestes, que van ser desplaçades des de la península de Corea al Japó quan aquest la va ocupar abans de la Segona Guerra Mundial. No tenen nacionalitat japonesa, sinó d’una de les dues Corees, tot i que parlen japonès i han sigut majoritàriament nascuts al Japó. Atacats constantment per l’extrema dreta, els zainichis són una de les minories ètniques més gran del Japó, amb més de 400.000 habitants. El llibre Pachinko, de Min Jin Lee (publicat en castellà a Quaterni), per exemple, presenta quatre generacions d’una família de zainichis.

Yū va tenir una infància difícil. El seu pare, un alcohòlic agressiu i maltractador, treballava en un pachinko, un saló recreatiu de màquines escurabutxaques. La seva mare treballava a un bar. Els pares es van acabar divorciant. Per la seva condició de zainichi, Yū va patir assetjament a l’escola i, després d’alguns intents de suïcidi, va deixar els estudis per unir-se a una companyia de teatre. Anys més tard, el 1986, va acabar formant la seva pròpia companyia, on va començar a representar i dirigir obres escrites per ella mateixa. El 1994 va publicar la seva primera novel·la, una obra semiautobiogràfica anomenada Ishi ni Oyogu Sakana (石に泳ぐ魚, «El peix que neda a la pedra»). En aquesta obra retrata una antiga coneguda seva, que la va denunciar per calúmnies. En mig d’un debat legal i ètic sobre els límits dels drets dels lectors, editors i lectors davant el dret a la intimitat dels individus, el jutge va decidir bloquejar l’obra. El 2002 es va publicar una nova versió del llibre, alterada per protegir la privacitat de la denunciant.

El 1996, la seva obra Furu Hausu (フルハウス, «Full House») va guanyar el premi Noma al millor autor novell. És un premi amb un cert prestigi nacional que també han guanyat Tsushima Yūko amb Territorio de luz (1979, publicat en castellà a Impedimenta), Murakami Ryū per Los chicos de las taquillas (1981, publicat en castellà per Ediciones Escalera) o Murakami Haruki amb A la caça de l’ovella (1982, publicat en català per Editorial Empúries).

L’any següent, el 1997, Yū va guanyar el premi Akutagawa amb Kazoku Shinema (家族シネマ, «Cinema familiar»). El premi Akutagawa és possiblement el més prestigiós del Japó, amb guanyadors com Ōe Kenzaburō, Abe Kōbō o Murata Sayaka. En el cas de Yū, però, el premi va comportar problemes. Just després d’anunciar-se el premi, quatre llibreries que havien programat presentacions del llibre van rebre amenaces anònimes. Després d’haver-les de cancel·lar, Yū va acusar l’extrema dreta japonesa d’atacar-la per ser zainichi. Aquestes amenaces es donaven en un context de revisionisme històric per part de l’extrema dreta, negacionistes de la matança de Nanquín de 1937 (en què l’exèrcit japonès va matar més de 200.000 persones a la que aleshores era la capital xinesa) o de l’ús de “dones de conhort” (eufemisme per referir-se a dones sotmeses a l’esclavitud sexual) durant la primera meitat del segle XX. Sobre la història d’una d’aquestes dones de conhort podeu llegir Hierba, de Keum Suk Gendry-Kim (publicat en castellà a Reservoir Books).

Estàtua de Saigo Takamori, situada al parc de Ueno i que apareix mencionada diverses vegades al llibre. Via Wikimedia Commons.

El 2011, després del desastre nuclear de Fukushima, Yū se n’hi va anar a viure i va començar un programa de ràdio en què feia entrevistes a dos veïns de la zona. En paral·lel, Yū va començar a interessar-se pels sensesostre del parc de Ueno, i va publicar Tòquio, estació de Ueno el 2014 (JR上野駅公園口 “JR Ueno-Eki Kōenguchi”, literalment “Estació de JR de Ueno, sortida Parc”), part d’una  sèrie d’obres independents entre elles anomenada Yamanote Line, una línia de tren de Tòquio, i amb el suïcidi com a temàtica compartida. La traducció a l’anglès va guanyar el National Book Award a millor novel·la traduïda el 2020.

Tòquio, estació de Ueno és moltes coses alhora. És literatura dels marges, per donar veu a un col·lectiu abandonat i ignorat per la societat. És una crítica social constant, per la comparació entre en Kazu i l’emperador i per la denúncia de la situació de les províncies fora de l’àrea metropolitana. També és novel·la del trauma, per néixer després del desastre nuclear de Fukushima, que també hi és present. Però sobretot és un llibre molt rodó i molt ben escrit. Molt poca gent al Japó hauria pogut escriure un llibre com aquest. Yū Miri, per ser qui és, per la seva experiència vital, aconsegueix donar-nos un punt de vista potser poc agradable, però no per això menys real del Japó i que podem extrapolar fàcilment a qualsevol país desenvolupat.

Fonts

Notes

Notes
1 L’emperador emèrit va abdicar el 2019 en favor del seu fill, l’actual emperador. El llibre, publicat el 2014, es refereix a l’actual emperador emèrit.