
Feia 3 anys que no teníem cap traducció nova de Murakami Haruki. La darrera havia sigut Primera persona del singular, un conjunt de relats. L’última novel·la havia sigut La mort del comanador, publicada en dues parts els anys 2018 i 2019 (i publicats originalment el 2017).
Murakami és un autor que genera amor-odi com pocs. Hi ha qui no el suporta. Hi ha qui insisteix cada any que es mereix el Premi Nobel de Literatura. Jo he tingut els meus moments. Algunes de les seves obres més antigues, com Tòquio blues o Kafka a la platja em semblen genials, però últimament em sembla que es repeteix molt.
Murakami té dos vessants més o menys clars: la realista/romàntica, i la fantàstica. Al principi els dos vessants són força clares: Tòquio blues és l’exemple clar de la part realista i romàntica, i obres com Kafka a la platja o Despietat país de les meravelles i la Fi del Món toquen més el realisme màgic o la fantasia. Però tinc la sensació que ja fa uns anys que intenta barrejar els dos vessants, i no li acaba de funcionar.
A La ciutat i les seves muralles incertes ens presenta la relació de dos adolescents que no tenen nom. De fet, veiem la història des del punt de vista d’un noi, que es dirigeix en segona persona a la noia (o al lector). Aquesta noia li explica que ve d’una ciutat que no existeix. I un bon dia aquesta noia desapareix. En paral·lel, veiem el mateix noi, que ara ja és un adult, com arriba a aquesta ciutat. S’hi troba la noia, però ella no el reconeix. Els dos vessants literaris de Murakami es tornen a trobar.
He de dir que la part de la relació entre els adolescents m’ha agradat molt. Que faci servir la segona persona, que és un recurs massa poc utilitzat pel meu gust, m’ha semblat molt refrescant. Hi ha algun tros més endavant on apareix una biblioteca rural i també m’ha agradat força. Però he tingut la sensació durant tot el llibre que Murakami m’intenta explicar alguna cosa que no m’acaba d’arribar.
He arribat a la conclusió que com més s’allunya de la realitat, menys em convenç el que escriu Murakami. I sembla que a ell cada vegada li interessa més explorar aquest realisme màgic, aquests mons fantàstics. Què hi farem.