Biografia de Higuchi Ichiyō

Higuchi Ichiyō (樋口一葉), pseudònim de Higuchi Natsuko (樋口夏子, 1872-1896), va ser la primera dona escriptora professional del Japó. Tot i gaudir d’una vida realment curta (va morir amb 24 anys), va deixar una forta petja al món literari nipó.

Retrat de Higuchi Ichiyō, poc abans del 1896, d’autor desconegut. Via Wikimedia Commons.

Natsuko va néixer a Tòquio el 2 de maig de 1872, en plena restauració Meiji. El seu pare, de família camperola benestant, havia aconseguit comprar el títol de samurai el 1867. L’any següent, però, l’emperador Meiji va abolir la casta, convertint el títol en paper mullat. El pare no recuperaria els diners.

Infància

De petita, el pare la va escolaritzar per aprendre a llegir, escriure i compondre poemes. Això és prou típic d’aquella època, ja que durant Meiji hi va haver un moviment a favor de l’educació de les dones (que fins llavors havien jugat un paper totalment passiu). Tot i que el pare compartia aquests ideals, ell apostava per una educació més tradicional de la que s’estilava a l’escola pública del moment, el que va portar a Natsuko a estudiar en escoles privades, amb un currículum més basat en els clàssics japonesos que en els models europeus. Cal matisar, però, que aquest moviment a favor de l’educació femenina no era majoritari. La seva pròpia mare tenia por que si la seva filla tenia massa estudis seria difícil casar-la, i va acabar aconseguint que deixés l’escola a 11 anys. No obstant això, als 14, Natsuko va poder tornar a l’escola, i aquesta vegada a un lloc que determinaria el seu futur literari: la Haginoya.

La Haginoya (萩の舎, “Casa del trèvol d’arbust”) era una escola privada per a noies de classe alta i considerada la millor d’aquella època en l’àmbit de la poesia tradicional. Aquest ambient elitista va generar un fort complex d’inferioritat a Natsuko, que quedarà plasmat en les seves obres. Haginoya és també on va conèixer Miyake Kaho (三宅花圃, pseudònim de Tanabe Tatsuko 田辺竜子, 1868-1943), una companya de classe que el 1888 acabaria escrivint la primera obra femenina publicada al Japó. El relat es titula Yabu no uguisu (藪の鶯 El rossinyol de la floresta) i va tenir un cert èxit editorial: l’autora va cobrar una mica més de 33 iens en concepte de drets d’autor. No era gaire per l’època, però sí que va servir de motivació per a la Natsuko. Per posar-ho en context: el 1887, un any abans de la publicació del relat, el pare de la Natsuko cobrava 25 iens al mes treballant a la policia metropolitana de Tòquio.

El 1887, quan Higuchi Natsuko tenia 15 anys, el seu germà gran, Sentarō, va morir de tuberculosi. El mateix any el pare va perdre la feina i dos anys després va morir, possiblement també de tuberculosi. Pocs anys després, aquesta malaltia s’acabaria convertint en una epidèmia nacional. A més, el pare havia intentat una sèrie de negocis que van acabar arruïnant la família. Aquesta es trobava en una situació molt precària: la Natsuko va passar a ser cap de família, amb una germana petita i la mare a càrrec. Van començar a cosir i rentar roba dels veïns per subsistir, però era una font d’ingressos molt magra que no els permetia estalviar. Això les va acabar obligant a vendre algunes de les seves pertinences a una casa de préstecs al barri de Bunkyō. Com a curiositat, aquesta segueix en peus avui en dia i és considerada un lloc d’importància històrica, ja que representa a la perfecció una casa de comerciant típica d’aquest període.

Casa de préstecs Iseya, al barri de Bunkyo. Higuchi Ichiyō hi anava a vendre pertinences. Actualment és un museu. Via Wikimedia Commons.

Els primers relats

El 1891, veient l’èxit que havia tingut Miyake Kaho tres anys abans amb el seu El rossinyol de la floresta, Natsuko va començar a escriure prosa de ficció. No és  un gènere que hagués  estudiat a l’acadèmia, i va començar escrivint un diari personal de manera consistent i premeditada perquè li servís per provar nous estils. Aquell mateix any, va conèixer Nakarai Tōsui (半井桃水, 1861-1926), un periodista i escriptor que li faria de mentor literari. Nakarai era un escriptor de gesaku, un estil de literatura moralista neoconfucià amb tocs d’humor que tenia molt d’èxit durant l’època Edo però que durant el període Meiji va acabar passant de moda. Natsuko li va portar un primer manuscrit a Nakarai, però aquest el va trobar massa artificial i clàssic, i li va recomanar un estil més col·loquial.

Nakarai Tōsui (1861-1926)

1891 és també l’any en què Natsuko va triar el seu pseudònim literari: Higuchi Ichiyō. Ichiyō vol dir “una fulla”, en referència a una història sobre Bodhidharma, patriarca zen, que va fer servir una barca feta d’una sola fulla per creuar el Iang-Tsé. Un cop desembarcat es va posar a meditar davant un mur durant 9 anys fins que se li van atrofiar les cames. El nom, doncs, és una al·lusió a la perseverança. A més, l’expressió japonesa oashi ga nai pot voler dir tant “no tenir cames” com “no tenir diners”.

El febrer de l’any següent, Nakarai va començar una revista literària, Musashino, i va convidar Ichiyō a publicar-hi el seu primer relat. Aquesta li va presentar Yamizakura (闇桜, “Cirerers en la foscor”), un relat sobre una noia enamorada d’un noi més gran que la veu com una germana. Aquest ha sigut interpretat com una possible referència a la relació que hi havia entre ells dos. És un relat d’estil clàssic: moltes al·legories i llenguatge molt clàssic, personatges poc definits, trama inexistent… 

L’intent de Nakarai de tornar a elevar el gesaku estava condemnat al fracàs: aquest estil ja estava massa desfasat pel seu públic contemporani. Uns anys abans Tsubouchi Shōyō havia publicat L’essència de la novel·la, un tractat per modernitzar la literatura japonesa d’acord amb les innovacions que arribaven d’Europa. També havien començat a aparèixer traduccions de literatura romàntica europea, i Mori Ōgai havia publicat La ballarina el 1890.

El canvi d’estil

Durant el 1892 van començar a circular rumors que la relació entre Higuchi Ichiyō i Nakarai Tōsui superava l’àmbit estrictament professional. Les seves companyes de classe li van oferir ajuda amb la condició que deixi de relacionar-s’hi, sense massa èxit. Ichiyō va continuar publicant a la revista Musashino i relacionant-se amb Tōsui. La temàtica dels seus següents relats no sembla accidental:  Tamadasuki (玉襷, “Màniga amb joies”) i Samidare (五月雨, “Pluja de principis d’estiu”) tracten tots dos de servents de cases bones que s’enamoren d’homes fora el seu abast. Raigs de lluna, lluernes, homes atractius espiats des del jardí, poemes d’amors difícils de desxifrar…  Un sentiment general de melancolia. Ara bé, tot i tenir mala sort a la vida, els personatges d’Ichiyō  són tan refinats que tot el que aspiren a la vida és l’amor i la bellesa. Finalment, una amiga seva, Miyake Kaho, la va convèncer per començar a publicar relats a la revista Miyako no hana, una de les revistes literàries més influents del moment. Allà hi cobrava 25 sen per pàgina manuscrita. Hi va publicar Umoregi (うもれ木, “Foscor”), un relat que li va obrir les portes de la revista Bungakukai (文学界, “El món literari”), la més prestigiosa del país. Malgrat la magra remuneració, va arribar a cobrar més d’11 iens publicant a la Miyako no hana, una quantitat de diners que permetia que 3 dones visquessin un mes sencer. A més, era la primera vegada que Ichiyō trencava estilísticament amb Nakarai, començant ara a imitar l’estil de Kōda Rohan, que va introduir elements neoclàssics a la prosa de Meiji.

Un any més tard, Ichiyō va continuar publicant relats a la Bungakukai: Yuki no hi (雪の日, “Un dia de neu”), Koto no ne (琴の音, “El so del koto”) o Yamiyo (やみ夜, “Nit fosca”). Aquests relats són un gran pas endavant en la carrera d’Ichiyō, però econòmicament la família encara tenia problemes i el juliol d’aquell mateix any van haver de mudar-se prop del barri de Yoshiwara, on van obrir una botiga de llaminadures.

Ubicació de la casa de Higuchi Ichiyō quan vivia prop de Yoshiwara. Font: In The Shade Of Spring Leaves, de Robert L. Danly.

Tot i que la botiga tampoc va anar bé (una altra botiga més gran va obrir a prop i els va fer tanta competència que van haver de marxar al cap de 9 mesos), l’època d’Ichiyō vivint prop de Yoshiwara va deixar una empremta molt gran en la seva obra. Es va començar a interessar per l’obra d’Ihara Saikaku, un autor del segle XVII que retratava els barris de plaers i la vida econòmica de les classes baixes, així com la seva lluita per no contraure més deutes. Ichiyō va trobar també la inspiració en aquests temes i ho va plasmar en els següents relats publicats: Ōtsugomori (大つごもり, “L’últim dia de l’any”), per exemple, parla de les dificultats per liquidar deutes amb prestadors. És un relat que guanya amb realisme gràcies a les descripcions de la protagonista i l’estil col·loquial dels diàlegs.

Arriba la fama

Entre 1895 i 1896 va publicar alguns dels relats més ben valorats de l’autora: Nigorie (にごりえ, “Aigües tèrboles”), sobre una prostituta, un client enamorat d’ella i la dona d’aquest; Jūsan’ya (十三夜, “La tretzena nit”), on retrata el sistema familiar tradicional els lligams que això genera i la dificultat per divorciar-se; o Wakaremichi (わかれ道, “Camins que se separen”), on parla de l’amistat entre un paraigüer orfe i una noia que vol ser concubina. Un tema en comú d’aquests relats és la situació de la dona de classe baixa i les dificultats que té per tirar endavant. 

És Takekurabe (たけくらべ, “A veure qui és més alt”), el seu relat més ben valorat per la crítica, és també d’aquest moment. Publicat per capítols entre 1895 i 1896, Takekurabe presenta dos nens i una nena: en Shōta, en Shinnyo i la Midori, d’entre 12 i 14 anys. El fil principal és la relació entre ells en una edat en què s’adonen que deixen de ser nens i els cauen a sobre les seves responsabilitats com adults, havent  d’assumir el rol que la societat espera d’ells. La Midori, per exemple, s’adona que el seu destí és ser una oiran. L’acció passa prop de Yoshiwara. És interessant puntualitzar, que per temàtica, el relat Nigorie podria funcionar com a segona part.

Manuscrit de Takekurabe, subhastat per 21 milions de iens el 2019 (Jiji Press)
Primeres pàgines del manuscrit de Takekurabe. El símbol de la dreta és l’emblema familiar dels Higuchi (Jiji Press)

Després de publicar Takekurabe va començar a rebre crítiques molt bones per part de noms molt reconeguts dins el món literari nipó. Kōda Rohan se’n va declarar deixeble, i Mori Ōgai va escriure’n això:

No té res d’especialment notable que aquesta autora […] hagi decidit ambientar el seu relat a aquest lloc [el districte de Yoshiwara]. El que és notable és que els personatges que hi viuen no siguin bèsties en forma humana —còpies de Zola, Ibsen i altres— presentats pels assidus imitadors de l’anomenada escola del naturalisme, sinó que siguin éssers humans amb qui podem riure i plorar. […] Sota risc que em diguin idòlatra d’Ichiyō, no vacil·lo a concedir a aquesta autora el nom de poeta.

Mori Ōgai

Amb aquests últims relats va començar a tenir una certa estabilitat econòmica, i va començar a rebre visites de fans a casa seva. Fins i tot en va rebre en nom d’un club de fans seu d’Ōsaka.

L’abril de 1896, però, va començar a notar símptomes d’una malaltia. L’agost d’aquell mateix any es va confirmar el pronòstic: tuberculosi pulmonar aguda sense cura. Les causes són les mateixes que va provocar l’epidèmia de tuberculosi al Japó i que va durar fins ben entrat el segle XX: massa hores de feina, ansietat per la situació econòmica, mala alimentació, poca salubritat… I una possible predisposició genètica per agafar la malaltia.

Higuchi Ichiyō va morir el 23 de novembre de 1896 amb 24 anys. La van enterrar al cementiri del temple Honganji, juntament amb el pare i els germans. La van sobreviure dues germanes: Taki, que va morir al cap de 14 mesos, i Kuniko, que es va casar amb un home que va adoptar-ne el cognom. Van obrir una papereria i van tenir 11 fills. Va ser l’única que va poder gaudir d’una certa estabilitat econòmica i que va poder seguir amb la nissaga familiar.

Làpida de Higuchi Ichiyō. Via Michael Daines.

Higuchi Ichiyō s’ha convertit, amb el temps, en un referent. Els relats dels últims anys de la seva vida, truncada per la tuberculosi, són d’altíssima qualitat en una època plena d’innovacions en el món literari. Ichiyō va aconseguir fer obres ben considerades sense haver-se inspirat en autors europeus: els seus referents són tots nacionals. El seu retrat, el mateix que apareix al principi d’aquesta entrada, ha decorat els bitllets de 5000 iens entre el 2004 i el 2024, any en què entraran en circulació nous dissenys dels bitllets.

Bitllet de 5000 iens amb el retrat de Higuchi Ichiyō. Via Wikimedia Commons.

Fonts

  • Tanaka, H. (1956). Higuchi Ichiyō. Monumenta Nipponica, 12(3/4), 171–194. https://doi.org/10.2307/2382751
  • Mitsutani, M. (1985). Higuchi Ichiyō: A Literature of Her Own. Comparative Literature Studies, 22(1), 53–66. http://www.jstor.org/stable/40246516
  • Copeland, R. L. (1997). The Meiji Woman Writer “Amidst a Forest of Beards.” Harvard Journal of Asiatic Studies, 57(2), 383–418. https://doi.org/10.2307/2719483
  • Copeland, R. L. (2000). Lost Leaves: Women Writers of Meiji Japan. University of Hawai’i Press. http://www.jstor.org/stable/j.ctt6wqj54
  • Copeland, R. L., & Ortabasi, M. (Eds.). (2006). The Modern Murasaki: Writing by Women of Meiji Japan. Columbia University Press. https://doi.org/10.7312/cope13774
  • Copeland, R. The rise of modern women’s literature. The Cambridge History of Japanese Literature. Cambridge University Press
  • Rubio, C. (2017). Pròleg. A Higuchi Ichiyō, Cerezos en la oscuridad. Satori Ediciones.
  • Rubio, C. (2021). Mil años de literatura femenina en Japón. Satori Ediciones.
  • Keene, D. (1984) Dawn To The West. Fiction. Holt, Rinehart and Winston.
  • Ichiyo Higuchi, Mercè Altimir Losada, Camins que se separen, Lectora: revista de dones i textualitat: 2012: Núm.: 18
  • Altimir, M. (2012). Epíleg a Ichiyō Higuchi, El darrer any de la infantesa. Pagès Editors
  • Flórez Malagón, Gustavo. «La nueva mujer japonesa: el testimonio prematuro de Higuchi Ichiyō (1872-1896)». Asiadémica: revista universitaria de estudios sobre Asia Oriental, [en línia], 2014, Núm. 04, p. 174-10, https://raco.cat/index.php/asiademica/article/view/286857
  • Pazó Espinosa. J. (2019). Pròleg a Higuchi Ichiyō, Un día de nieve, Satori Ediciones
  • Danly, R. L. (1981). In The Shade Of Spring Leaves. W.W. Norton & Company
  • Johnston, W. (1995). The Modern Epidemic. A History of Tuberculosis in Japan. Brill

1 pensament sobre “Biografia de Higuchi Ichiyō

  1. Retroenllaç: Club de lectura Bungaku sobre literatura japonesa – Literatura japonesa en català

Els comentaris estan tancats.