En una entrada anterior ja vaig parlar una mica de Yoshiwara: si bé no l’únic yūkaku de Tòquio, sí que n’era el més famós: font d’inspiració de molts artistes (pintors, escriptors, poetes, retratistes, dramaturgs…), va marcar la moda de la ciutat durant molt de temps i les seves geishes i prostitutes eren conegudes arreu. Si vols llegir més sobre els barris de plaer japonesos, geishes i prostitutes et recomano que llegeixis aquesta altra entrada. Aquí em centraré en el barri de Yoshiwara i la seva història.
Construït el 1618 prop de Nihonbashi, la zona comercial més important d’Edo, Yoshiwara va tenir una història complicada: un total de 17 incendis van arrasar gairebé totalment el barri abans de l’any 1866. El 1657, el Gran Incendi de Meireki va destruir el 70% de la ciutat, i el govern va aprofitar per reurbanitzar-la i moure Yoshiwara a una nova ubicació, més lluny del centre, on es quedaria fins al tancament del barri el 1958.
Aquesta és la seva història.
Edo: de poble de pescadors a gran metròpoli
El 1603 l’emperador Go-Yōzei va donar el títol de shōgun a Tokugawa Ieyasu, un senyor que va aconseguir unificar el país sota el seu domini. En aquest punt l’emperador pràcticament no tenia cap poder executiu, només era una figura religiosa. Va triar un poble de pescadors anomenat Edo (江戸, literalment “entrada de la badia” o “estuari”) per construir-hi el seu castell, i aquest poblet es va acabar convertint en la capital de facto del país, mentre l’emperador vivia a Kioto. Així s’iniciava el que es coneix com a període Edo o període Tokugawa. Edo, que el 1500 era un poblet de pescadors de menys de 1.000 habitants, es convertiria en una de les grans metròpolis del món a l’època, amb una població estimada de 1.500.000 habitants el 1721. El període Edo o Tokugawa s’acaba amb la Restauració Meiji el 1868.
Tokugawa Ieyasu va promoure un conjunt de polítiques que forçaven la resta de senyors feudals a passar sis mesos de cada any a la cort d’Edo (o un any de cada dos si vivien massa lluny). Aquesta política ajudava a mantenir els senyors feudals amb poc poder econòmic i, per tant, ajudava als Tokugawa a mantenir el poder. Als senyors feudals els acompanyaven soldats i samurais, normalment deixant les famílies enrere. Aquest influx de gent va promoure que comerciants de l’àrea de Kioto obrissin botigues a Edo, normalment de manera temporal i també sense portar-hi les famílies. El resum és que Edo era pràcticament una ciutat habitada per homes sense família. Com que el país estava unificat no hi havia guerra, així que tots aquests soldats i samurais estaven en realitat sense res a fer.
El 1612, Shōji Jin’emon, un dels líders dels propietaris de prostíbuls d’Edo, estava preocupat per a proliferació de prostíbul de manera descontrolada. Tants homes solters o amb les famílies lluny eren un mercat molt fàcil per als prostíbuls, així que els últims anys n’havien aparegut molts de nous. Jin’emon va proposar als altres propietaris de prostíbuls organitzar-se com a gremi, i prohibir l’exercici a qui no en formés part. Així doncs, el 1612 Jin’emon va presentar una petició al govern demanant una àrea reservada per poder-hi ubicar els prostíbuls, i prohibir la prostitució a la resta de la ciutat. Al llibre de De Becker es pot trobar la traducció dels textos sencers, però el resum dels arguments és aquest:
- Permetria evitar que propietaris de negocis gastessin massa i es despreocupessin de les seves ocupacions, fet que perjudicaria l’economia
- Evitaria que traficants segrestessin i venguessin noies joves, una pràctica freqüent a l’època
- Permetria vigilar qui entrés al barri, controlar quants dies es queden els visitants i denunciar els sospitosos
Aquest últim punt s’explica perquè amb la pacificació del Japó alguns grans senyors feudals van caure en desgràcia i van haver de desprendre’s dels serveis dels seus samurais. Es calcula que uns 240.000 d’aquests samurais sense senyor, generalment coneguts com a rōnin (浪人, literalment “errant”) rondaven per Japó. Eren figures perilloses, perquè eren soldats experts i moltes vegades lleials a senyors feudals contraris al clan Tokugawa i, per tant, perillosos. Segurament el rōnin més conegut és Miyamoto Musashi, expert en l’espasa. També és coneguda la història dels 47 rōnin en què un grup de rōnin en vengen del seu antic amo.
Moto-Yoshiwara: el Yoshiwara original
El març de 1617, cinc anys després que Jin’emon presentés la petició, el govern va acceptar-la, donant una àrea d’uns 48.000 m² per tal de construir-hi un barri de plaer, i va designar Jin’emon com a cap d’àrea (nanushi 名主), l’encarregat de recaptar els impostos i de gestionar el barri. Per tal d’acceptar la petició, el govern va afegir aquestes condicions:
- Els establiments no podran operar fora del barri. Cap prostituta podrà sortir del barri per treballar, independentment de qui la demani.
- Cap client podrà estar al barri per més d’un dia i una nit.
- Les cortesanes no podran vestir de manera luxosa.
- Els edificis del barri s’han de construir seguint l’estil arquitectònic d’Edo, i no podran ser sumptuosos.
- Qualsevol persona de qui no se’n conegui l’origen haurà de donar la seva pròpia adreça, independentment de la seva classe social. Si segueix sota sospita, se l’haurà de denunciar a la policia del districte.
Mentre que les condicions van semblar acceptables als propietaris dels bordells, la zona que els havien donat ja no ho era tant. Era una zona pantanosa a la riba del riu, un camp de canyes. “Camp de canyes” en japonès es diu yoshiwara (葦原), amb 葦 yoshi volent dir “canya” i 原 wara “camp”. El nom queda una mica vulgar i poc poètic, així que van aprofitar un recurs molt típic en el japonès per millorar-lo: aprofitar la gran quantitat d’homòfons i canviar un kanji per algun de més interessant, per canviar el significat sense canviar-ne la pronunciació. Així, van canviar el kanji inicial per 吉, que també es llegeix yoshi, però vol dir “bona sort”. Amb aquest canvi, el barri de plaer d’Edo rebia el seu nom: Yoshiwara, el camp de la bona sort. Molt més atractiu que Canyissar, de cara al màrqueting. El 1657 se’l mouria a una nova ubicació, així que al primer barri se’l coneix com a Moto-Yoshiwara, on moto 元 vol dir “original”. Al segon se’l coneix com a Shin-Yoshiwara, on shin 新 vol dir “nou”.

A l’hora de construir-lo es van basar en el barri de plaer de Kioto, construït el 1589 per Hara Saburōzaemon inspirant-se en els barris de plaer de la Xina de la dinastia Ming. Aquest barri de plaer acabaria donant lloc al barri de Shimabara, un dels yūkaku més coneguts de Kioto. Moto-Yoshiwara estava envoltant per murs i un fossar, amb només una porta d’accés a l’est del barri. Els carrers, distribuïts fent una quadrícula, partien d’una avinguda central anomenada Nakanochō (中の町, literalment, “carrer del mig”), des d’on sortien un total de 5 carrers. Jin’emon ocupava el primer edifici només entrar el barri, una ubicació preferencial deguda al seu paper en la creació del barri i el seu rol com a nanushi.
A l’entrada de Moto-Yoshiwara hi havia un cartell llistant-ne les normes:
- Si es troben prostitutes amagades fora de Yoshiwara, caldrà denunciar-les als magistrats d’Edo, sigui en persona o per escrit.
- Ningú excepte els metges poden muntar a cavall o viatjar amb palanquí dins de Yoshiwara. A més, està prohibit portar llances i espases llargues dins del barri.
L’Azuma monogatari (“història de la província de l’est”), un llibre de viatges de 1642, llista 117 bordells als cinc carrers principals de Yoshiwara, 8 més en un carreró i 36 ageya, les cases on les tayū i algunes kōshi es torbaven amb els seus clients. Ens llista 987 cortesanes, de les quals 75 eren tayū i 36 kōshi. També ens dona les edats de cadascuna: tot i que només es permetia prostituir-se a dones de més de 18 anys, el llistat ens en dona 10 de 15 anys, 15 de 14 i 7 de 13 anys.
La reubicació de Yoshiwara
El 1656, Edo havia seguit creixent a un ritme molt ràpid. Yoshiwara, que al principi havia estat als afores de la ciutat, havia quedat absorbit per aquesta, i quedava molt a pop del districte comercial de Nihonbashi. Massa a prop, segons el govern del bakufu, que va ordenar que el barri es reubiqués més lluny del centre. En aquella època, la terra pertanyia al shogun, que donava permís als ciutadans per construir, comprar o vendre edificis. Però el govern podia rescindir aquests permisos i forçar el desnonament dels ciutadans.
El govern va oferir dues opcions per reubicar el barri: Honjo, a l’altra banda del riu Sumida, o bé a Asakusa, entre camps d’arròs i a prop del dic Nihonzutsumi. Entre les dues opcions, la de Honjo era la més problemàtica: per motius defensius, mai s’havia construït cap pont que travessés el riu Sumida, així que l’accés era molt complicat. Així que els propietaris es van decantar per Asakusa.
A canvi d’aquest trasllat forçat, el govern va compensar els propietaris:
- La nova ubicació seria un 50% més gran que l’anterior: uns 72.000 m².
- Fins llavors, l’activitat estava limitada a hores diürnes. A partir de llavors es permetia l’activitat durant la nit.
- Es tancarien més de 200 cases de banys que podien suposar una competència il·legal a Yoshiwara.
- S’eximiria a la gent de Yoshiwara de participar en l’organització de festivals religiosos. Tampoc haurien d’actuar com a bombers.
- Es compensaria els propietaris amb 10.500 ryū (algunes fonts parlen de 15.000 ryū). Com a referència, una visita amb una tayū costava 90 momme, que són 1,5 ryū.
El trasllat havia de començar la primavera de 1657, però el 2 de març de 1657 hi va haver un incendi que va destruir el 70% de la ciutat: el Gran Incendi de l’era Meireki. En aquella època, les cases estaven fetes de fusta i paper, poc aïllades de la temperatura i molt juntes entre elles. A més, els hiverns són secs, i va coincidir amb uns dies de fort vent, així que el foc es va escampar ràpidament. Es calcula que unes 100.000 persones van morir a l’incendi.
Shin-Yoshiwara: el nou Yoshiwara
El nou Yoshiwara va entrar en funcionament a la tardor del mateix 1657. Seguia un patró molt similar a l’original: emmurallat i amb un fossar, s’accedia a través d’una gran porta i tenia un carrer central d’on sortien uns quants carrers formant una graella. Aquest Yoshiwara és el que es va fer famós a tot Japó a través de l’ukiyo-e, la poesia i la literatura.


Yoshiwara estava situat prop d’un afluent del riu Sumida, el principal riu d’Edo. En paral·lel al riu hi havia el dic Nihonzutsumi, d’on sortia un camí anomenat Gojikken-machi (“carrer de les 50 cases”) i que portava fins a la porta de Yoshiwara. El nom del camí ve donat per les cases de te que hi havia a banda i banda.
A l’entrada del camí a mà esquerra s’hi trobava un salze, conegut com a Mi-kaeri Yanagi (見返り柳, “el salze de mirar enrere”) perquè és el punt on els visitants miraven enrere tot marxant, com si no volguessin deixar el món flotant del barri de plaer. A mà dreta hi havia capella Yoshiwara-jinja, més endavant un pou i finalment la porta, que originalment era de fusta amb les mateixes normes que es hi havia a Moto-Yoshiwara, però amb l’arribada de l’era Meiji es va renovar i es va fer de ferro.


Bibliografia
- Siegle, Cecilia S. Yoshiwara. The Glittering World of the Japanese Courtesan. University of Hawaii Press, 1993.
- De Becker, J. E. The sexual life of Japan. Alpha Editions, 2019. També titulat The Nightless City i History of the Yoshiwara Yūkwaku
- Autor desconegut. Edo Entertainment: Shin Yoshiwara, al blog A Merchant’s Journey from Kyoto to Edo. https://traveledo.wordpress.com/edo-entertainment-shin-yoshiwara/