Yoshiwara era el barri de plaer més famós de Tòquio, i segurament de tot el Japó. No era l’únic: Tòquio n’havia arribat a tenir 5, i moltes altres ciutats en tenien. Però Yoshiwara destacava per un orgull propi que s’alimentava d’unes tradicions, un idioma i una moda únics a Japó. Va ser font d’inspiració per a molts artistes d’ukiyo-e, escenari d’obres de teatre kabuki i font de literatura popular. Va ser el tema central del sharebon (洒落本, literatura dels barris de plaer) i del kibyōshi (黄表紙, llibres de portada groga, unes històries il·lustrades i amb text humorístiques). Les dones de Yoshiwara rebien un respecte altíssim per part de la societat: eren conegudes, se’n feien retrats i algunes es movien en unes esferes tan altes dins la societat que se les coneixia com a “tomba-castells” (keisei 傾城), perquè podien arribar a portar a la ruïna a algun senyor feudal poc atent.

Certament, però, no tot eren flors i violes. El concepte “barri de plaer” és parcial, òbviament: només és plaent pel visitant, sempre homes. Les dones que hi treballaven ho feien en unes condicions que moltes vegades, vistes avui, no compleixen els drets humans més bàsics. La immensa majoria eren dones que es venien en servitud per pagar deutes familiars, o com a últim recurs per assegurar-se menjar i un lloc on dormir. Eren llocs de misèria: moltes dones patien tuberculosi o sífilis, i estaven lligades contractualment a una casa fins que aconseguien pagar el deute. A vegades, algun patró les alliberava pagant aquest deute per tal de casar-s’hi. Algunes de menys afortunades se suïcidaven amb el seu amant: prou freqüent devia ser aquest fet perquè el govern prohibís el suïcidi doble el 1772.
I, tot i aquestes condicions de vida, els barris de plaer japonesos han fascinat a molta gent. Artistes japonesos com l’autor Nagai Kafū o l’escriptora Higuchi Ichiyō han centrat les seves obres en aquests barris. Kawabata Yasunari va escriure País de neu centrant-se en una geisha en una obra que seria citada pel Comitè dels Premis Nobel quan li van concedir el premi el 1968. Del món de l’ukiyo-e tenim les escenes d’Utagawa Hiroshige, els retrats de Keisai Eisen i d’Utagawa Kuniyoshi. Estrangers com Joseph E. De Becker, que el 1902 va publicar un llibre anomenat Yoshiwara: The Nightless City; Arthur Golden, amb el seu Memòries d’una geisha; o Liza Dalby, l’antropòloga estatunidenca que va acabar exercint com a geisha, també s’hi han sentit atrets. I, de retruc, han provocat l’interès de molta altra gent. Fins i tot van Gogh en va fer retrats.

Aquesta entrada és delicada. No és una defensa de Yoshiwara i els barris de plaer, ni de bon tros. És una descripció, resumida, de què són els barris de plaer, qui hi vivia i com. Neix després d’haver llegit certes obres ambientades al barri de Yoshiwara i voler entendre millor què és. En aquesta primera entrada començarem parlant dels barris de plaer en general, i en una de futura ens centrarem en la història de Yoshiwara en concret.
Els yūkaku: els barris de plaer
Els yūkaku (遊廓, literalment “barri de plaer”) eren els barris de plaer de les ciutats japoneses. Eren unes zones específiques, emmurallades i amb una porta d’entrada, on hi havia prostíbuls, cases de geishes, algunes cases de te i tavernes. El de Yoshiwara estava envoltat per un fossar de fins a 3 metres de profunditat. Són zones controlades pel govern que funcionen una mica com els gremis: la prostitució només es podia exercir en aquestes àrees, i, per tant, hi havia control de la competència.

Cal tenir present que les religions japoneses no tenen el concepte de “pecat”, i el sexe no està criminalitzat. Per tant, tenen (o tenien) una visió més laxa de la prostitució que la que podem tenir a casa nostra. És sobretot a partir de l’entrada del confucianisme que el Japó reestructura la seva societat i la fa molt rígida. Situen l’emperador a dalt de tot, i tots els ciutadans li deuen lleialtat. Alhora, repeteixen aquest esquema en les unitats familiars: el cap de la casa rep tota la lleialtat, el que anomenem pietat filial. Aquesta lleialtat i afecte sempre va en la mateixa direcció: el cap de la família només rep, no dona. Qualsevol mostra d’efecte del cap de la casa cap a una altra persona dins la unitat familiar estarà mal vista, encara que sigui cap a l’esposa. En aquest esquema social, la dona només serveix per procrear, i els matrimonis només són una eina per mantenir o incrementar el poder familiar. Tot i això, els pensadors confucians veuen amb bons ulls que els homes, i només els homes, puguin mantenir relacions sexuals amb prostitutes. Era un fet ben normal i acceptat per la societat. Així doncs, els yūkaku serveixen de vàlvula d’escapament en una societat sotmesa a la pressió creada per la rígida estratificació social. Suposo que no sorprèn a ningú si dic que les dones no tenien aquesta llibertat d’accions, i s’esperava que fossin fidels al marit.
Als yūkaku hi vivien diferents tipus de persones: des de prostitutes a aprenents, passant per geishes (majoritàriament dones, però alguns homes també), servents i regents de prostíbuls. Tot i que prohibida el 1648, al principi també hi havia hagut prostitució masculina.
Crec que cal intentar explicar les diferències entre prostituta i geisha, tot i que moltes vegades la frontera és difusa. La diferència principal és que les prostitutes venen principalment sexe, mentre que les geishes venen entreteniment. Que després del sopar es podia demanar (pagant, clar) a una geisha que es quedés a passar la nit? Doncs sí, però no és la funció principal d’una geisha.
La paraula geisha ens ha d’indicar una mica l’esperit de la professió: s’escriu 芸者, amb uns caràcters que literalment volen dir “persona d’arts, artista”. El terme no té gènere gramatical, i de fet hi havia homes geisha: a Yoshiwara, entre el 1770 i el 1800, el nombre d’homes geisha havia anat oscil·lant, amb el mínim a 17 la tardor del 1779 i el màxim a 45 la tardor del 1800. En el mateix rang d’anys, el nombre de dones geisha va passar de 16 el 1770 a 143 el 1800, passant a dominar la professió. En aquesta entrada, em centraré més en el vessant femení i em referiré a geishes en femení, però és interessant recordar que no només hi havia dones.
Una geisha, doncs, era una persona instruïda en les arts del moment: des de cantar i ballar a recitar poesia o tocar el shamisen, un instrument de corda polsada que va passar a ser identificatiu de la professió.

Les prostitutes, en canvi, són figues d’un altre paner. Amb molta menys presència masculina (prohibida el 1648), les prostitutes sí que venien sexe. La paraula per descriure-les en conjunt és yūjo (遊女, literalment “dona de plaer”), tot i que a Yoshiwara també se les coneix com a oiran, i tenien diferents rangs, cadascun amb un nom diferent.
Per exemple, les de rang més alt eren les tayū. No s’hi podia contactar directament, sinó que es feia a través d’intermediaris en cases de te. A més, podien rebutjar els clients. De gran bellesa, expertes en conversa i diferents arts, eren realment rareses. Sabem que a Yoshiwara hi havia 18 tayū el 1642, 19 el 1660 i 14 el 1718, però a partir d’aquí el seu nombre va decréixer a 5 el 1744. Finalment, l’última tayū de Yoshiwara va deixar la professió el 1761. A partir d’aquesta data, el rang de tayū es va deixar de fer servir. Hi ha altres nivells per sota:
Rang | Preu (en momme) |
tayū | 90 |
kōshi | 45-60 |
sancha | 30 |
tsubone | 5 |
hashi | 1 |
Les cortesanes tayū i kōshi eren considerades d’alt rang. Anaven molt ben arreglades, amb uns pentinats molt complicats, unes sabates negres i roba caríssima i llampant. Totes les prostitutes que no eren tayū eren exposades en una espècie de gelosies per atreure clients.




Aquestes cortesanes d’alt rang heretaven un nom quan entraven al rang anomenat myōseki (名跡, literalment “nom professional”). Els noms es consideraven propietat del bordell on treballaven, fins al punt que la reputació del bordell anava lligada a la història dels noms. El nom que rebien afegia una altra capa d’expectatives a la noia. La primera capa és la que s’esperava d’una cortesana d’alt rang: la personificació de la feminitat, massa delicada i refinada per menjar davant d’un home, però intel·ligent i poderosa. La segona capa és el personatge que anava lligat al nom. Per entendre-ho és útil imaginar-ho ben bé com un personatge, i la cortesana fa d’actriu. En sabem els diàlegs, sabem la personalitat general del personatge, però volem veure què hi afegeix l’actriu.
Aquests noms es classifiquen generalment en dos tipus: noms de llocs i referències literàries o històriques. Els noms dels llocs poden ser Takao, una muntanya famosa per la coloració de les fulles de tardor, o Yoshine, una altra coneguda pels cirerers, per exemple. Les referències literàries poden anar des de noms de La novel·la de Genji (Agemaki, Ukifune, Umegae…) a imatges poètiques, com Hanaōgi (花扇, “ventall de flors”), Shiratama (白玉, “joia blanca”), Kasugano (春日野, “prat en un dia de primavera”) o Yūgiri (夕霧, “boira del capvespre”). Podeu trobar més noms a Issendai.

Les prostitutes de tots els yūkaku passaven revisions mèdiques per detectar malalties venèries. Per poder prendre consciència de com devia ser la vida en aquests llocs ens pot ser útil la revisió mèdica de Yoshiwara de l’any 1897, publicada per De Becker (vegeu bibliografia). En un any es van fer 123.810 revisions mèdiques a entre 2900 i 3000 prostitutes. Un 4,73% d’aquestes revisions van ser positives de malalties venèries (bàsicament sífilis). També ens dona la dada de clients atesos: 1.335.668 clients en un sol any. Si fem la divisió ens dona entre 445 i 460 clients per prostituta en un sol any. Les xifres parlen per si soles.
El punt àlgid dels yūkaku: l’ukiyo-e
Per a les dones que hi vivien, aquests barris eren un món a part: el món de les flors i els salzes (en japonès karyūkai 花柳界) La flor és una al·lusió a les prostitutes d’alt rang, les oiran (花魁, “reina de les flors”), per la seva bellesa i aparença vistosa, mentre que el salze es refereix a les geishes.
A la realitat d’aquests barris també se la coneix com a ukiyo (浮世), el món flotant. Aquest ukiyo, aquest món flotant, és una referència a l’ukiyo (憂き世, “món trist”), concepte budista que es refereix al pla terrenal de la mort i el renaixement, del qual els budistes es volen desprendre. Fixeu-vos que les dues paraules s’escriuen amb caràcters diferents. Asai Ryōi (c. 1612 – 1691) n’explica la diferència en el seu llibre Història del món flotant (浮世物語 Ukiyo Monogatari, 1666), i ho fa d’aquesta manera:
[…] en el passat, “ukiyo” es feia servir per expressar la tristesa d’on món on tot passava al contrari de les il·lusions d’un mateix; però ara, uki, en lloc de tristesa, vol dir “flotant”, és a dir, la deliciosa inseguretat de la vida en aquesta època de plaer en la qual la gent, bressolada en el vaivé de les ones de la incertesa, viu pletòricament el dia a dia com una carabassa a mercè de les ones.
L’ukiyo passa a referir-se a un món de plaer, d’hedonisme. És d’aquest ukiyo del món flotant que ens ve l’ukiyo-e (浮世絵), l’estil artístic que es caracteritza per retratar aquest món de plaer: geishes, cortesanes, actors de kabuki, escenes de sexe, paisatges, viatges… Al projecte Arts and Culture de Google podeu trobar més informació i imatges.





La caiguda dels yūkaku
El 1872, només quatre anys després de l’inici de l’era Meiji, el vaixell peruà Maria Luz va arribar al port de Yokohama. Un cop allà, un tripulant xinès es va escapar del vaixell i va aconseguir denunciar les condicions que patia: el vaixell transportava 230 esclaus xinesos, dels quals 13 eren nens, en condicions infrahumanes. Després d’un clam internacional, les autoritats van alliberar els esclaus, que van poder tornar a Hong Kong. Es va iniciar una batalla legal, en la qual els peruans van defensar-se dient que el Japó també traficava amb esclaus: les dones dels yūkaku.
L’afirmació no era 100% certa: el comerç d’esclaus estava prohibit al Japó des de 1612, però és cert que les dones dels yūkaku no podien ni tan sols sortir dels barris, ni podien rescindir els seus contractes, que eren “temporals”. En un intent de demostrar la modernitat del país, el govern japonès va promulgar la Llei d’Emancipació de Prostitutes i Geishes, que prohibia la venda i el comerç d’humans:
Aquestes prostitutes i geishes han perdut els seus drets humans i són tractades de manera igual que cavalls i vaques. Els éssers humans lògicament no poden exigir cavalls i vaques com compleixin amb les seves obligacions. Per tant, aquestes prostitutes i geishes no han de pagar els seus deutes.
El resultat més directe de la llei va ser que moltes prostitutes van deixar la professió: fins a un 75% van marxar dels yūkaku. La llei també obligava a tenir una llicència per poder actuar: una per a prostitutes, i una per a geishes. Una geisha podia actuar com a prostituta, però tècnicament ho havia de fer amb les dues llicències. Els requisits de les llicències variaven segons la prefectura, però sabem que a la de Gunma les prostitutes havien de passar revisions mèdiques 3 cops al mes, mentre que les geishes un sol cop al mes. De tota manera, el fet que una geisha hagi de passar revisió mèdica un cop al mes per detectar malalties venèries indica que hi ha una part de treball sexual. Com deia, la línia entre geisha i prostituta a vegades és molt borrosa.
Aquest sistema de llicències, que va durar fins a la prohibició total de la prostitució el 1957, diferenciava clarament una prostituta d’una geisha amb llicències i protocols diferents. El sistema establia un protocol per arribar a la llicència de geisha, i això va permetre que el nombre d’aquestes es multipliqués ràpidament en poc temps. Treballar de geisha tenia un avantatge clar sobre treballar de prostituta: quan es jubilaven, podien aprofitar els coneixements sobre les arts tradicionals per fer de mestres, mentre que les prostitutes no tenien res. El govern també es va aprofitar de les geishes per mantenir la moral de l’exèrcit durant la dècada de 1930 i la Segona Guerra Mundial. Tot plegat va comportar que les geishes guanyessin reputació en favor de les prostitutes i les acabessin superant en nombre.
L’últim cop d’efecte va ser la prohibició de la prostitució el 1957. Durant l’ocupació del país per part dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial la prostitució havia patit un nou creixement. Després de diferents intents de prostitució, finalment el 1957 es va aprovar la Llei de Prevenció de Prostitució, que prohibeix la penetració entre desconeguts a canvi de diners. Òbviament, és una llei amb molts forats, però va acabar comportant el tancament dels yūkaku com a tal.
Conclusió
Els barris de plaers japonesos van ser molt influents en la societat de l’època, i van fascinar locals i estrangers per igual. Perfectament acceptats per la societat i integrats en el dia a dia dels homes, van influir en la moda i en l’art. Però això amaga la realitat de les dones que hi vivien: la majoria hi entraven per saldar deutes familiars, perquè era l’única opció disponible. Tractades com mercaderia, vivien en condicions a vegades infrahumanes i amb problemes de salut causats per malalties venèries.
Ho deixem aquí per avui. Ara que tenim una visió general de què són els yūkaku, en una entrada futura parlarem del barri de Yoshiwara en concret, el yūkaku més famós de tot Japó.
Bibliografia
- Siegle, Cecilia S. Yoshiwara. The Glittering World of the Japanese Courtesan. University of Hawaii Press, 1993.
- De Becker, J. E. The sexual life of Japan. Alpha Editions, 2019. També titulat The Nightless City i History of the Yoshiwara Yūkwaku
- Downer, Lesley. Women of the Pleasure Quarters. The Secret history of the Geisha. Broadway Books, 2001
- Dunn, Charles J. Everyday Life in Traditional Japan. Tuttle Publishing, 1972
- Rubio, Carlos. Mil años de literatura femenina en Japón. Satori Ediciones, 2021
- Pérez Riobó, A., & San Emeterio Cabañes, G. (2021). Japón en su historia. De los primeros pobladores a la era Reiwa (2nd ed.). Satori Ediciones.
- Keene, Donald. World Within Walls: Japanese Literature of the Pre-Modern Era, 1600-1867, pgs 156-161. Grove Press Inc, 1976.
- Downer, Lesley. “The City Geisha and Their Role in Modern Japan: Anomaly or Artistes?” The Courtesan’s Arts: Cross Cultural Perspectives. New York: Oxford UP, 2006. 223–242.
- Matsugu, Miho. “In the Service of the Nation: Geisha and Kawabata Yasunari’s Snow Country.” The Courtesan’s Arts: Cross Cultural Perspectives. New York: Oxford UP, 2006. 243–252.
- Stanley, Amy (2013). Enlightenment Geisha: The Sex Trade, Education, and Feminine Ideals in Early Meiji Japan. The Journal of Asian Studies, 72 (3), 539–562. http://www.jstor.org/stable/43553525
Retroenllaç: Història de Yoshiwara – Literatura japonesa en català