L’era Meiji: els primers anys (1868-1890)

La història de Japó s’acostuma a dividir en eres. Les eres tenen una durada variable, tradicionalment el regnat d’un emperador podia tenir més d’una era, però a partir de l’era Meiji (1868-1912) s’utilitza una sola era per a cada emperador. En el calendari tradicional japonès el cicle d’anys es reinicia a cada nova era. Així doncs, l’any 3 de l’era Meiji equival a l’any 1870 del calendari gregorià. 

En general, es considera que la modernitat arriba a Japó a partir de 1868 amb l’inici de l’era Meiji (1868-1912). Fins aquell any hi ha el que es coneix com a període Tokugawa o Edo (1603-1868), una època caracteritzada sobretot pel tancament de fronteres.

Antecedents: el període Tokugawa o Edo

Aquest període que precedeix l’era Meiji té dos noms, utilitzats indistintament: Tokugawa, en honor del nom del clan dominant; o Edo, perquè a l’inici del període es va moure la capital de Kyoto a Edo (actual Tòquio). És un període que delimita el govern del shogunat Tokugawa o d’Edo. Un shogunat, o bakufu, és una dictadura militar sotmesa a l’emperador, que només manté el control religiós i espiritual de la nació. Aquest règim de govern va estar en actiu gairebé sense interrupcions des del segle XII fins el 1868.

Retrat de Tokugawa Ieyasu, fundador del clan i del shogunat amb el mateix nom. Retrat de Kanō Tan’yū (1602-1674). Els cinc símbols que que l’envolten són l’emblema del clan Tokugawa. Via Wikimedia Commons.

Al principi del període el shogunat mantenia una posició d’encoratjament al comerç exterior. L’arribada d’estrangers, que es va considerar un element desestabilitzador, i un major control dels ports va acabar desembocant en un tancament de fronteres tal que qualsevol estranger detingut fora d’aquest port podia ser executat, sense judici, a l’instant. El cristianisme, arribat a japó de la mà dels jesuïtes espanyols i portuguesos el 1549, també es va veure com un element desestabilitzador greu. Es va perseguir la religió i es van cremar temples, fins al punt que el 1622 es van executar 120 missioners i conversos. El 1624 començaria el procés de tancament de fronteres amb l’expulsió de tots els espanyols residents al país, seguiria el 1635 amb la prohibició de sortida als propis japonesos i es completaria el 1639 amb la prohibició d’entrada als estrangers, una política que s’anomena Sakoku (鎖国, “país tancat”). 

No és que estiguessin completament aïllats: els xinesos podien comerciar a través del port de Nagasaki; els coreans, a Tsushima (prop de Nagasaki); els ainu, a la zona de Matsumae, al sud de Hokkaidō; i els holandesos podien comerciar a l’illa de Dajima. Dels holandesos se seguiria important coneixements i objectes (telescopis, microscopis, motors de vapor, pigments…), en un conjunt de coneixements que s’anomenaria rangaku (蘭學 o 蘭学, “coneixements holandesos” i, per extensió, “coneixements occidentals”).

La gran onada de Kanagawa, o Sota una onada a alta mar a Kanagawa (entre 1826 i 1833), de Katsushika Hokusai (1760-1849). Aquesta obra és de les primeres en fer servir un pigment blau sintètic anomenat “blau de Prússia”, que els japonesos importaven d’Holanda. Via Wikimedia Commons.
Gel esquerdat (1766), de Matsuyama Ōkyo (1733–1795). Aquesta pantalla barreja el minimalisme típic de la seva època amb la tècnica del punt de fuga, un concepte que arriba al Japó a través del rangaku. Via Wikimedia Commons.

Quatre tasses de vaixells negres de vapor

El 1853 esdevingué un fet que iniciaria la caiguda del shogunat i, per tant, la fi de l’era Tokugawa: el comodor estatunidenc Matthew Perry va arribar a les costes de Tòquio amb vaixells de guerra negres per forçar l’obertura de fronteres. Aquest fet es coneix a Japó com a Kurofune (黒船, literalment “vaixells negres”), i encara es fa servir com a sinònim de males notícies gràcies a un poema kyōka famós:

泰平の
眠りを覚ます
上喜撰
たった四杯で
夜も眠れず

Taihei no
Nemuri o samasu
Jōkisen
Tatta shihai de
Yoru mo nemurezu

Aquest tipus de poema amaga molts jocs de paraules reinterpretant algunes de les paraules centrals del poema (conegudes com a kakekotoba). Taihei (泰平) vol dir “tranquil”; Jōkisen (上喜撰) és el nom d’un marca de te verd amb altes quantitats de cafeïna; i shihai (四杯) vol dir “quatre tasses”. Així doncs, una traducció literal del poema seria:

Despertat del son
d’un món silenciós i tranquil
amb te Jokisen;
amb només quatre tasses
ni tan sols a la nit es pot dormir.

Però reinterpretant les paraules centrals el significat canvia. Taihei (太平) es pot referir a l’oceà Pacífic; jōkisen també vol dir “vaixells de vapor” (蒸気船); i shihai també pot ser “quatre vaixells”. Així doncs, la segona interpretació del poema seria així:

Trencant el son
de l’oceà Pacífic,
vaixells de vapor;
amb només quatre vaixells n’hi ha prou
per no deixar-nos dormir a la nit.

Veient la posició d’inferioritat que havia hagut d’adoptar la Xina durant els tractats de pau de la Guerra de l’Opi, amb una important pèrdua de poder i de territori, el shogunat accepta un tractat pacífic amb les forces occidentals per reobrir les fronteres i el comerç exterior. S’inicia així l’època final del període Tokugawa, que es coneix com a bakumatsu (幕末, “fi del bakufu/shogunat). És una època d’inestabilitat política, amb una crisi econòmica que portà a la devaluació de la moneda. Això, juntament amb brots de còlera, fa que el shogunat perdi el control del país i que noves elits forcin la restauració del poder de l’emperador després d’una guerra civil. 

L’inici de l’era Meiji

El gener de 1867, l’emperador Kōmei moria amb 36 anys, i deixava el tron al príncep hereu, que llavors només en tenia 14. El novembre del mateix any, el shōgun Tokugawa Yoshinobu oferia l seva dimissió a l’emperador, i el 3 de gener de 1868 es formava el nou govern, restaurant els poders de l’emperador i iniciant la nova era Meiji (明治, “regne il·luminat”), que duraria fins el 1912, any de la mort de l’emperador. Un dels primers edictes de l’emperador seria rebatejar la ciutat d’Edo com a Tòquio (東京 Tōkyō, “capital de l’est”) i moure-hi la cort imperial, que fins llavors s’havia mantingut a Kyoto (京都市 Kyōto-shi, literalment “capital”).

L’era Meiji es caracteritza per una obertura definitiva de fronteres, acceptant la influència occidental, i una modernització del país a gran escala amb l’objectiu de situar-lo a l’alçada de les grans potències. Per tal d’aconseguir-ho, el Japó planteja un seguit d’iniciatives, entre les quals un sistema de beques (yōkō) per anar a estudiar a països occidentals i importar aquests coneixements. Aquest sistema de beques beneficiaria a dos dels autors més importants de l’època: Sōseki Natsume i Mori Ōgai.

El primer tren de vapor sortint de Yokohama, de Baidō Kunimasa. Via Wikimedia Commons.

La transició, però, no va ser suau: un grup de samurais descontents amb la nova situació del país es van rebel·lar el 1877 a Satsuma, fet que va desencadenar una petita guerra civil que durarà menys d’un any. A la primera batalla, la del castell de Kumamoto, el general Nogi Maresuke va perdre l’estandard imperial del seu regiment mentre es defensava dels rebels. Aquest fet, que vist des del punt de vista occidental pot semblar poc important, marcaria la societat japonesa quan el 1912 el general Nogi es va fer l’harakiri per seguir l’emperador quan aquest va morir.

Batalla al voltant del castell de Kumamoto, de Tsukioka Yoshitoshi (1839-1892). Via Wikimedia Commons.

A nivell social també es van generar molts canvis: el govern va abolir el sistema de castes i va subvencionar el desenvolupament industrial. Això va comportar l’aparició de moltes fàbriques i la necessitat de treballadors, i es va començar a contractar dones en gran nombre per primera vegada a la història. Unes condicions de treball duríssimes (poca paga, jornades de treball molt llargues) van afavorir protestes de miners a les dècades dels 1870s i 1880s, i els primers sindicats de portadors de rickshaw i d’impressors el 1883-1884.

La reforma de la llengua i la literatura

L’obertura de fronteres de l’era Meiji comporta també un xoc cultural molt gran. Centrant-nos en el camp de la literatura, hi ha una modernització accelerada. Fins Meiji, la literatura es dividia en dos tipus: la de prestigi (bun), centrada en assajos literaris, històrics, religiosos o polítics,  enfocada a classes educades i sense ficció literària; i la popular (gesaku), obres de ficció amb l’objectiu d’entretenir i moralitzar la població. Però l’obertura de fronteres ho canvia tot, i comencen els canvis. Es produeixen assajos en massa, apareix la literatura de viatges a països occidentals, i es comença a traduir literatura europea en volums altíssims: obres tant modernes com clàssiques, amb traduccions a vegades incompletes o de mala qualitat. I és en aquestes traduccions que apareixen nous problemes: la manca de lèxic (coses com “forquilla”, “cullera” o “tren” no tenien paraula en japonès); la manca d’alguns recursos literaris, com ara diàlegs interiors i la subjectivitat, difícils de traduir a l’idioma de l’època; i la manca d’una estructura gramatical clara per a les frases.

Pel què fa a l’idioma, era un tema complicat. Mentre que el japonès parlat (el kōgo) havia anat evolucionant (com qualsevol altre idioma), amb dialectes tant geogràfics com de classe social, l’escrit (bungo) s’havia quedat pràcticament fossilitzat, fins al punt que eren pràcticament dues llengües diferents. De fet, per escrit i depenent del text es podien fer servir dues versions diferents: xinès clàssic (kanbun, utilitzat sobretot en assajos) o el japonès clàssic (per a poesia, diaris…). Com que no hi havia cap estàndard, per tal de poder dominar el kanbun calia saber aproximadament uns 10000 caràcters.

Tot això desemboca a diferents propostes per reformar la llengua, algunes tan extremes com les de Mori Arinori (1847-1889), futur Ministre d’Educació, que proposaria abandonar el japonès en favor de l’anglès, o la de Shiga Naoya (1883-1971), un autor famós que proposava passar al francès. Noshi Amane (1829-1897) proposaria mantenir el japonès, però abandonar el sistema d’escriptura i adoptar l’alfabet llatí. Però de totes les propostes se’n destaquen dues: el futsūbun i el genbun-itchi

El futsūbun era una proposta força conservadora que volia reformar el japonès clàssic afegint-hi vocabulari del kanbun i convetir-lo en l’estàndard escrit. Es va arribar a ensenyar durant uns 15 anys a les escoles, però finalment va acabar perdent tracció a favor del genbun-itchi. Aquesta segona proposta, que es tradueix com a ”unitat del llenguatge parlat i escrit”, és una forma escrita de la parla col·loquial de les classes altes de Tòquio i és la que es convertirà en estàndard.

La proposta recull part de la feina feta per Tsubouchi Shōyō (1859-1935), que el 1885 va publicar Shōsetsu Shinzui (小説神髄, “L’essència de la novel·la”), l’assaig fundacional de la literatura moderna japonesa. L’assaig introdueix la teoria literària occidental al Japó i proposa una reforma literària a gran escala. Rebutja la visió moralitzant de la literatura, destaca el valor de la literatura com a art per ella mateixa i introdueix el concepte d’individualitat als personatges literaris. També afirma que els personatges amb “emocions humanes” són més adequats per a la literatura moderna. Una altra de les herències d’aquest assaig és el terme shōsetsu per referir-se a “novel·la”.

Tsubouchi Shōyō, d’autor desconegut. Via Wikimedia Commons.

El mateix Shōyō va intentar portar a la pràctica la seva pròpia teoria a Tōsei Shosei Katagi (“Retrats dels estudiants contemporanis”), però no va acabar d’aconseguir plasmar la llengua parlada per escrit. Futabatei Shimei (1864-1909), deixeble de Shōyō, publicaria el 1889 Ukigumo (浮雲, “Núvols errants”), la que es considera la primera novel·la moderna japonesa. Futabatei introdueix recursos de la literatura occidental: introspecció i diàleg intern, l’exploració psicològica dels personatges, responsabilitat, individualisme i llibertat individual. Futabatei va escriure la novel·la en japonès clàssic, però va establir un precedent amb l’estructura gramatical de la frase (amb el verb al final, com a l’idioma parlat) i va eliminar la majoria de vocabulari clàssic.

Futabatei Shimei el 1908, d’autor desconegut. Via Wikimedia Commons.

En resum, els primers anys de l’era Meiji són plens de canvis. Venint de l’era Tokugawa en què les fronteres estaven tancades i es controlava les influències estrangeres, l’era Meiji renova l’ambient a molts nivells. La reobertura de fronteres porta un flux d’influències occidentals molt gran i s’aprofita per modernitzar el país donant beques per estudiar a Occident. Tot això va afavorir que es traduïssin obres occidentals, forçant els traductors a buscar estratègies per traduir conceptes com la individualitat o els diàlegs interns. També van portar a una renovació de la literatura japonesa, que va adoptar les influències occidentals en les obres de Tsubouchi Shōyō i Futabatei Shimei, que servirien com abase pel nou estàndard de la llengua japonesa. En aquest context apareixen autors com Mori Ōgai i Sōseki Natsume.

Fonts